«Los eruditos, los especialistas
futuros, se pasarán la vida discutiendo sobre quién tuvo la culpa de la guerra
actual. Cada uno de ellos, naturalmente, defenderá a los suyos. Nadie se dará
ni cuenta siquiera de lo que representó en dolor vivo, en carne torturada, en
almas enloquecidas, en miseria y terror, lo que se llamará tan sólo ‘la ocupación estratégica de Serbia’. Ni memoria quedará
de esos campesinos de Murichovo que yo vi errantes y hambrientos, sin patria,
sin hogar y sin nada, tratados peor que las bestias. Cuatro fórmulas breves y
cómodas resumirán para los hombres de mañana el inmenso dolor de nuestros días,
cuya contemplación al menudeo les parecerá enfadosa e inútil».
GAZIEL, En las trincheras.
Josep Dardichon Fàbregas va ser un d’aquells soldats anònims portats a la
guerra per un nombre petit de gent. També, segons Plàcid Garcia-Planas,
corresponsal de guerra de La Vanguardia i lector, en la seva intimitat, del seu
diari personal, Josep Dardichon emprengué el seu viatge cap a Perpinyà el
setembre de 1906. I, sí, la guerra començà el 1914.
Aquí se vive fuera del tiempo y del mundo, escriu
Garcia-Planas el 2009 des de Kandahar (Gaziel, 2009: 382). L’Emigrant, la
Internacional, El màrtir d’amor, són coses que va escriure Josep Dardichon al
llarg de 1906. Assaltat, saquejat i desvalisat del seu temps i del seu lloc al
món, Dardichon es trobava sacsejat per una barreja silenciosa, potser només
ostensible sobre les pàgines de la seva llibreta, de pólvora i amor. Commocionat
i desubicat, va ser obligat a aprendre el nou ordre de les coses. Saber què
havia de dur a sobre un soldat en la seva motxilla, què havia d’arrossegar amb
el seu cos i les seves forces com un cargol sobre l’herba i així, encara que la
seva nova pàtria el cridés des de les pàgines on ell mateix escrivia la Marseillaise, prendre consciència que
la seva nova llar la conformaven un barret, un fusell, carn en conserva, la
seva identitat i, per si es presentés la ocasió, unes sandàlies de descans. I
aquest nou animaló hauria de saber llegir les estrelles per situar-se dins el
camp de batalla però sense deixar de tocar de peus a terra dibuixant els
contorns dels països, configurant els límits internacionals en aquell moment en
què només hi ha soldats, fuera del tiempo
y del mundo, que estimen en secret mentre aprenen a matar l’enemic. Essent
aquest el seu vincle, un enemic comú i desconegut propi d’una identitat impròpia,
creada, fictícia, amb què vesteixen els seus cossos nus, fills de l’enemic
invisible. I segurament, Dardichon, com tants d’altres, s’arrossegà pel camp de
batalla per lluitar contra qui li havien ensenyat a lluitar, per apuntar els
objectius que havia après a apuntar, per aguantar i esperar com mers sacs de
metralla com li havien dit que aguantés i esperés, per obrir els ulls en
comptes de la boca i per disparar projectils en lloc de crits, per servir la
seva pàtria com havia entès que havia ser servir-la, per morir de la forma que
havien volgut que morís: servint la modernitat, lluitant per la modernitat,
essent travessat pels canons de la modernitat:
«Y aquí, por fin, en las líneas extremas, donde ya apenas queda esperanza, donde hasta la
quietud de una hora es presagio funesto, no hallamos más que el simple soldado,
el pobre mártir que lo ignora todo, excepto su deber de morir en cualquier
momento sin razonar ni chistar, cuando a los jefes propios o enemigos –después
de recorrer con el índice, en sus tranquilos despachos, las líneas sinuosas de
los mapas– se les antoja que es necesario descargar, sobre tal o cual parte
unas cuantas granadas (Gaziel, 2009:267)».
Quan els Estats Units varen entrar en guerra
el 1917, Josep Dardichon no ho va veure perquè ell ja no hi era; quan l’onze de
novembre de 1918 es signà l’armistici de pau, Josep Dardichon no ho va veure
perquè ell ja no hi era. El resultat de la guerra són números en pàgines de
diaris en comptes de prats tacats de sang; el resultat de la guerra son pàgines
en manuals d’ofensives estratègiques victorioses en comptes de l’ensordidora
harmonia del remolí acústic de la força explosiva de les batalles (Gaziel, 2009);
el resultat de la guerra són nous forats sota terra, són tombes en comptes de
trinxeres; és silenci en comptes de soroll, són imatges de morts en comptes de
morts.
«Esa patria
por la cual han caído no la verán nunca más. ¿De quién será la victoria por la
cual pelearon? ¿Vencerán los suyos o serán vencidos? A estos pobres mártires
hasta el tiempo les falta para saber si sus ensueños serán un día realidad o
puras sombras y desvanecimientos.
Estos son los héroes perfectos, sublimes: que
no tendrán la dicha de saber lo que más anhelaron, ni tuvieran la suerte de
morir sin sentirlo, en los campos de batalla; que entre su caída fatal y su
muerte tienen todavía unas horas para devorarse a sí mismos, con sus propios
recuerdos y sus esperanzas inciertas; que sucumben con la desesperación cordial
y el amor infinito del amante que, por servirla, debe renunciar para siempre a
la posesión de su amada (Gaziel, 2009:252)».
«Nosotros
no somos más que simples y regocijados turistas; los verdaderos narradores de
la guerra, los únicos dignos y capaces de transmitirnos una imagen de ella, son
los soldados. Pero éstos escriben muy poco; y lo poco que escriben permanece
casi siempre secreto (Gaziel, 2009: 296)».
Bibliografia
Gaziel (2009). En las
trincheras. Barcelona: Diéresis.
